Jaume I, en el seu Llibre dels fets, explica que va acampar al Puig de Santa Maria abans d’entrar i conquerir la ciutat de València i, amb ella, el regne a què dóna nom.

Però es tracta d’un mite propagandístic que no és de veres. En realitat, la campanya de les tropes catalano-aragoneses de Jaume I va ser molt més dura i molt més llarga i complexa que no ens va contar.

En eixe sentit, l’assalt definitiu a la ciutat de València es va planificar des de la Perenxisa, concretament des de de Cortitxelles.

Aquestes indicacions de l’odi islamòfob de les hosts cristianes (tan habitual en una altra època, en què la religió ho era tot i motiu de disputa sanguinària) que ens han perviscut fins als nostres dies (mostres de com els soldats de Jaume I passaven els moments de calma i avorriment abans de la batalla i, així mateix, es donaven ànim) així ho testifiquen.

Afortunadament, es tracta d’una mentalitat ja fa molt de temps sepultada pel progrés la ciència i la pau i la germanor humanes.

Així ens ho expliquen les llegendes de la Perenxisa.

Conta la llegenda que hi havia organitzat un bolo d’un parell de fills de Bob Marley a la Perenxisa, però que no va comptar amb els permisos corresponents de l’autoritat competent, que els va negar.

No obstant això, l’organització no es va deixar atabalar i no es va fer enrere, sinó que va seguir amb els plans tal com estaven previstos.

Simplement, eixe dia tots els veïns de la Perenxisa varen notar que les cremes que hi estaven fent els llauradors tenien una olor diferent d’aquella a què estaven avesats.

Al mateix temps, mentre es preguntaven a què es devia aquest canvi, no podien parar de riure i d’explicar a qui tenien al costat tota la quantitat d’amor que li professaven.

Aquell va ser un dia feliç a la Perenxisa.

Conta la llengenda que Ryan Adams tornava a necessitar un canvi de rumb després d’haver abandonat Whiskeytown i haver consolidat la seua carrera en solitari amb els àlbums Heartbreaker i Gold.

“Les teues cançons estan molt bé”, li havien dit, “però només tens ganes de tallar-te les venes quan les escoltes”. I li ho havien dit tantes vegades que va començar a mosquejar-se.

Parlant-ho amb els amics, tots varen coincidir a assenyalar-li que era normal que els seus temes sempre parlaren del desamor i l’automutilació, tenint en compte que són les úniques aventures que t’ofereix Jacksonville, North Carolina.

Així doncs, la primavera de 2002, Ryan va llogar una caseta amb el seu hort als peus de la Perenxisa, allà on havia estat de moda pelegrinar a la recerca de la inspiració, l’equilibri mental i la introspecció per part de tantes figures destacades de la cultura popular del segle XX i abans.

Quan es va posar en contacte amb el tio Tonet, tal com li havia dit el seu agent que s’havia de fer, aquest el va saludar com si el coneguera de tota la vida: “Xe Bryan! Sí que et conserves bé… estàs més jove que l’última vegada que vingueres!”.

Ryan Adams el va mirar amb suspicàcia. No sabia ben bé si aquell home s’havia fet un embolic amb l’anglés, s’estava quedant amb ell o li estava mostrant el típic sentit de l’humor críptic dels indígenes.

La bona qüestió és que el tio Tonet li va explicar que la casa en què s’havia hostajat l’estiu anterior ja no podia ser, perquè els de la pedrera l’havien enderrocat. “Veus tot això, Bryan? Tot això abans era serra”.

Ryan Adams se’l va quedar mirant una estona, intentant desxifrar-ne l’enigma, i llavors ho va veure clar: faria un disc de denúncia i protesta, centrat en la destrucció de la Perenxisa. En diria Demolition.

Quan a l’endemà, una vegada que ja hi estava instal·lat, va agafar la guitarra i se’n va anar a l’assut del Manyet a investigar-ne la història i compondre cançons, es va trobar que ja hi havia algú cantant a eixa primera hora del dia, tot i que no podia reconéixer en la llengua que ho feia. Segurament seria la pròpia dels indígenes, i li va demanar el seu consell i parer.

El nostre convidat li va explicar que ell no era un indígena de la Perenxisa, sinó que venia també d’enllà de la mar, com ell mateix. “Aleshores com refotudes hòsties no entenc una merda del que cantes, bro?”.

Amb paciència, doncs, aquell trobador va haver de començar pel principi: venia de Menorca, que parlaven la mateixa llengua que els indígenes d’allà, però que no els ho diguera molt alt, que s’enfaden si els dius que ratllen menorquí, com en el seu poble, i que tenia la idea de fer una obra conceptual de protesta contra la puta pedrera que s’estava carregant ja quasi tota la serra, que ja no en quedava quasi i que això no podia ser. A més, havia de ser en crits esgarrats i esquinçats, perquè tenia molt de cabreig i odi contra tota la destrucció de la natura.

Ryan Adams va tornar a la caseta amb sensacions contradictòries i va telefonar al seu manager per contar-li tota aquesta història, que havia tingut la mateixa idea per a un disc conceptual que un indígena menorquí o whatever de la Perenxisa. Aquell el va bonegar una bona estona des de l’altra banda del telèfon i el va tallar de manera contundent: ja fas prou que els encarregats de la botiga de discos no posen els teus al costat dels de Bryan Adams, així és que, deixa’t d’hòsties, i continua matxacant els mateixos temes per tallar-se les venes i que l’amor és un infern i tal, que només falta que continues embolicant més als teus fans.

Ryan Adams li va fer cas. No volia tornar amb les mans buides a Jacksonville i menys encara volia tornar al garatge de son pare, així és que havia d’apostar-hi fort, pel camí que havia encetat.

Tanmateix, ja de tornada a l’estudi, no va poder oblidar aquell moment de ràbia i fúria que va tindre a l’assut del Manyet i per això va voler homenatjar-lo. És per això que va conservar el nom de Demolition per al projecte i en la primera cançó, Nucler, podem escoltar com Ryan Adams crida a ple pulmó “sings in menorquí“, en referència a aquell trobador que prompte publicaria la seua història.

D’aquesta manera començava el seu roman à clef, tot i en el llibre del CD aquest vers es va canviar per un “sentimental geek” que no té massa sentit, per culpa de l’ultimàtum del mànager, que insistia i insistia que el que volia el seu públic era pornografia sentimental i no política de rojos de vés a saber on, que la multinacional cimentera de Portland hi havia sentit rumors i li havia explicat quatre cosetes.

Així i tot, aquesta censura empresarial no ha aconseguit res que no siga que la llegenda cresca i cresca, fins a fer que Ryan Adams siga una referència de culta en la conservació del paratge natural de la serra de la Perenxisa.

Conta la llegenda que qui llavors encara es feia dir Robert Allen Zimmerman buscava infrucutosament de fer-se un lloc en l’escena underground de la música folk a l’East Village novaiorquès amb el nom de Bob Dylan de finals dels anys 1950 i començament dels 1960.

Ho intentava i ho intentava amb totes les forces, però hi havia alguna cosa que no acabava de funcionar. Per això, i aconsellat per un parell d’amics, va fer el que molts companys de la seua generació varen fer: un viatge espiritual i d’aïllament en busca d’inspiració a la Perenxisa.

Dylan va arribar a les nostres terres a les acaballes de l’hivern. Prefigurant que s’acostava el bon oratge, Dylan va anar examinant els arbres que envoltaven la casa en què s’allotjava per tal de trobar-ne aquell que li proporcionara bona ombra per poder seure-hi a sota amb la seua guitarra.

Va veure un salze que ja havia passat molts altres hiverns i moltes altres primaveres en aquelles contrades i li va semblar que no n’aguantaria moltes més. Tot i això, va pensar que era una llàstima que es llançara a perdre un racó tan bonic i, com que, a més, ell només que hi era un convidat, va decidir indultar-lo.

Així passaren els dies sense que el nostre protagonista acabàs de trobar la inspiració que necessitava. El cap se li omplia de preguntes. Quan podré realitzar els meus somnis? Quants camins porten cap a Torrent? I cap a Xiva? Qui era la Pardala eixa del camí de la Pardala? Quant de temps més podrà aguantar aquest salze vell?

La resposta, però, la va trobar una nit que, com és habitual a la Perenxisa, feia un vent de l’hòstia. A la matinada, un colp sec el va desvetlar. Va veure que la casa no mostrava cap desperfecte i va pensar que havia estat un altre soroll qualsevol de la vida al camp, tan diferent d’aquells que es poden sentir als carrers de Nova York.

De matí, però, va alçar-se, va eixir al sol i, de sobte, ho va veure tot clar. Quant de temps més podrà aguantar aquest salze vell? Això, amic meu, només ho sap el vent. Escolta la resposta dins del vent. I la resta, com tots i totes sabeu, és història.

Conta la llegenda que #VanMorrison es trobava confús i desorientat a començament dels anys 60 del segle passat. Enyoradís del seu Belfast natal, va buscar un paratge aïllat i tranquil, però que posseís la mateixa violència i conflictivitat intrínseca del seu Ulster. Així que se’n va anar a la serra de Mariola, que abans que la cantàs Paco Múñoz era tot territori de grupuscles d’agitació terrorista que s’hi amagaven per fer la revolució i tombar el sistema.

Morrison volia muntar un grup amb arrels en el blues i la música afro-americana. Però no se li acudia cap nom. El varen comboiar a veure Els 5 Xics a l’Escenari, a Alcoi, i va veure la llum: “reuniré la banda i ens farem dir Five Guys”.

Va enviar la comunicació als seus companys de l’oficina de Londres perquè registrassen el nom i poder fitxar per una discogràfica. Les comunicacions eren com eren llavors, i la burocràcia no va avançar fins a gener.

És per això que en aquell moment varen eixir dues comunicacions des d’Anglaterra cap a #Alcoi, on ara residia Morrison. La primera era una denúncia per danys i prejudicis d’una cadena d’hamburgueseries nord-americana, que consideraven que els n’havien usurpat la imatge. La segona era la comunicació del seu representant, que li deia que canviava això de Five Guys, perquè havia vist la pinta que tenien els advocats ianquis i s’havia acollonat. Que havia registrat amb el nom de Them, que total era la mateixa favada de nom.

Morrison va saber que la demanda va quedar en no res perquè el correu no va poder travessar la Mariola, perquè la borrasca Glòria va ser de les més bèsties que es recorden i va deixar aïllada la ciutat dues setmanes.

Així és que va agafar la guitarra, va veure com queia la neu i va començar a cantar GLOOOOOOOOOORIA! G-L-O-R-I-A! GLOOOOOOOOORIA! I la resta és història.

Conta la llegenda que l’avi de W.H. Auden va arribar un bon dia a la #Perenxisa per fugir de la persecució i el brogit de la gran ciutat. Va aclimatar-se i va integrar-se ben prompte dins de la comunitat i, és clar, prompte també va començar a xampurrejar el català d’aquestes terres.

Un bon dia, però, es va trobar amb una parella d’homes vestits de verd i amb un barret estrafolari, que l’avi d’Auden no reconeixia. Aquells li varen parlar amb un autoritarisme que li va semblar amenaçador i li insistien una vegada i altra que els ensenyara “los papeles”, ja que “todo esto cada vez se está llenando más de moros y al final no cabremos todos”.

L’avi d’Auden encara no s’havia topetat amb la llengua que parlaven aquells dos homes uniformats, així que la va entendre amb els rudiments que tenia de la llengua romànica del terreny.

Amb aquell fort accent britànic i arrossegant les R, els va respondre “disculpen vostès, fa poc que estic ací i no acabe d’entendre molt bé què diuen i què volen”.

L’home verd baixet de la parella es va girar enfurismat i va bramar “lo que faltaba: un moro hablando en dialecto. ¡Habla en cristiano, joputa!”. I, llavors, va ser la primera vegada que algú de la família Auden coneixia una presó espanyola.

La història, però, no la va conèixer el seu nét i afamat poeta, W.H., fins que un altre bon dia es va trobar també a la Perenxisa i un bon home de la contornada va reconèixer-lo i li va dir “Xe! Tu has de ser el nét de l’Odent, el roget!”. En aquell moment, “roget” només feia referència al color dels cabells, molt comuns a les illes, signe del dimoni per ací.

Tanmateix, això ho desconeixia completament aquell home de verd que se’ls mirava de la mateixa manera que aquell altre company seu es va mirar l’avi de W.H., i, després d’escopir a terra, els va amollar “que yo me entere que vuelven a hablar en dialecto bolchevique. Hablen en español, josdeputa”.

L’home que havia conegut l’avi de W.H. Auden llavors li va explicar aquella història i de com s’havia de comportar per tal de no córrer el mateix destí. Afortunadament, per tant, el nostre poeta va compondre aquest text tranquil·lament a l’ombra d’una parra i no tancat entre quatre parets.

Lluís Llach es trobava passejant pel port de #Dénia un bon dia després de dinar. Es va aturar i va seure. Va alçar la mirada cap a la mar i va veure el ΝΗΣΟΣ ΧΙΟΣ de Hellenic Seaways que li tapava la visió de l’horitzó.

Va agafar la guitarra i va cantar “vaixell de Grècia, que t’enfonsi el tro”. Li va saber greu pels turistes que hi havia (encara no havia arribat la turismofòbia a aquestes latituds) i va posar-hi un “no” al davant. 

Conta la llegenda que el lingüista Wilhem Meyer-Lübcke es va establir a mitjan segle XIX a la #Perenxisa, ja que aquestes terres es tractaven d’un nou Far West en què la colonització torrentina havia arrabatat espais que eren de Xiva des de fa segles. L’imperialisme torrentí va sobreposar el valencià a la toponímia castellano-aragonesa tradicional d’aquests paratges de barreja.

Meyer-Lübcke, en un moment de passió arrabatadora que era pròpia del romanticisme del segle XIX, va tindre un fill amb una de les pobladores aborígens, torrentina colonitzadora, i li va dir El Geni de la Llengua.

Un bon dia, aquest fill, Geni de la Llengua, estava preparant una obra de teatre sobre son pare a #Calicanto, però no hi havia manera de condicionar correctament el paratge perquè el públic respectable estigués còmode als seients.

Ple de tributacions i pensarós, va eixir a fer voltes pels camins de la serra, quan va arribar un bon moment en què es va trobar una escena semblant a la que ens mostra aquesta instal·lació artística als peus del camí que puja al cim de la Perenxisa i que recorda i remmemora aquells fets. 

Llavors va tornar i va explicar als seus companys que havia trobat un lloc on n’hi havia per llogar-hi cadires.

I així, ens explica la llegenda, és com El Geni de la Llengua va crear una expressió tan nostrada com la de “haver-hi per llogar-hi cadires”, que posteriorment va augmentar el seu camp semàntic.

Conta la llegenda que un dia Raimon tornava d’un bolo a #Reus i va fer fonda a la #Perenxisa.

Era juliol i feia una calor de mil dimonis. Va obrir el maleter del cotxe i va traure un caixó de #vermut. Va agafar una taronja d’un camp que abans era de secà. Va agafar una oliveta, perquè no hi ha vermut sense oliveta. Va seure davant d’una morera -per fi descansava després de setmanes i setmanes de gira- i va mirar cap al cel.

Va caure una forta tempesta d’estiu damunt del seu cap, cosa que temia de totes totes, com a bon aldeà. Hi havia pedra dins del got. El fill del carrer Blanc de #Xàtiva va pensar “al meu país, la pluja no sap ploure”. I va agafar la guitarra.