Conta la llegenda que l’avi de W.H. Auden va arribar un bon dia a la #Perenxisa per fugir de la persecució i el brogit de la gran ciutat. Va aclimatar-se i va integrar-se ben prompte dins de la comunitat i, és clar, prompte també va començar a xampurrejar el català d’aquestes terres.
Un bon dia, però, es va trobar amb una parella d’homes vestits de verd i amb un barret estrafolari, que l’avi d’Auden no reconeixia. Aquells li varen parlar amb un autoritarisme que li va semblar amenaçador i li insistien una vegada i altra que els ensenyara “los papeles”, ja que “todo esto cada vez se está llenando más de moros y al final no cabremos todos”.
L’avi d’Auden encara no s’havia topetat amb la llengua que parlaven aquells dos homes uniformats, així que la va entendre amb els rudiments que tenia de la llengua romànica del terreny.
Amb aquell fort accent britànic i arrossegant les R, els va respondre “disculpen vostès, fa poc que estic ací i no acabe d’entendre molt bé què diuen i què volen”.
L’home verd baixet de la parella es va girar enfurismat i va bramar “lo que faltaba: un moro hablando en dialecto. ¡Habla en cristiano, joputa!”. I, llavors, va ser la primera vegada que algú de la família Auden coneixia una presó espanyola.
La història, però, no la va conèixer el seu nét i afamat poeta, W.H., fins que un altre bon dia es va trobar també a la Perenxisa i un bon home de la contornada va reconèixer-lo i li va dir “Xe! Tu has de ser el nét de l’Odent, el roget!”. En aquell moment, “roget” només feia referència al color dels cabells, molt comuns a les illes, signe del dimoni per ací.
Tanmateix, això ho desconeixia completament aquell home de verd que se’ls mirava de la mateixa manera que aquell altre company seu es va mirar l’avi de W.H., i, després d’escopir a terra, els va amollar “que yo me entere que vuelven a hablar en dialecto bolchevique. Hablen en español, josdeputa”.
L’home que havia conegut l’avi de W.H. Auden llavors li va explicar aquella història i de com s’havia de comportar per tal de no córrer el mateix destí. Afortunadament, per tant, el nostre poeta va compondre aquest text tranquil·lament a l’ombra d’una parra i no tancat entre quatre parets.
Les llegendes de la Perenxisa 