Ryan Adams i el menorquí de la Perenxisa

Conta la llengenda que Ryan Adams tornava a necessitar un canvi de rumb després d’haver abandonat Whiskeytown i haver consolidat la seua carrera en solitari amb els àlbums Heartbreaker i Gold.

“Les teues cançons estan molt bé”, li havien dit, “però només tens ganes de tallar-te les venes quan les escoltes”. I li ho havien dit tantes vegades que va començar a mosquejar-se.

Parlant-ho amb els amics, tots varen coincidir a assenyalar-li que era normal que els seus temes sempre parlaren del desamor i l’automutilació, tenint en compte que són les úniques aventures que t’ofereix Jacksonville, North Carolina.

Així doncs, la primavera de 2002, Ryan va llogar una caseta amb el seu hort als peus de la Perenxisa, allà on havia estat de moda pelegrinar a la recerca de la inspiració, l’equilibri mental i la introspecció per part de tantes figures destacades de la cultura popular del segle XX i abans.

Quan es va posar en contacte amb el tio Tonet, tal com li havia dit el seu agent que s’havia de fer, aquest el va saludar com si el coneguera de tota la vida: “Xe Bryan! Sí que et conserves bé… estàs més jove que l’última vegada que vingueres!”.

Ryan Adams el va mirar amb suspicàcia. No sabia ben bé si aquell home s’havia fet un embolic amb l’anglés, s’estava quedant amb ell o li estava mostrant el típic sentit de l’humor críptic dels indígenes.

La bona qüestió és que el tio Tonet li va explicar que la casa en què s’havia hostajat l’estiu anterior ja no podia ser, perquè els de la pedrera l’havien enderrocat. “Veus tot això, Bryan? Tot això abans era serra”.

Ryan Adams se’l va quedar mirant una estona, intentant desxifrar-ne l’enigma, i llavors ho va veure clar: faria un disc de denúncia i protesta, centrat en la destrucció de la Perenxisa. En diria Demolition.

Quan a l’endemà, una vegada que ja hi estava instal·lat, va agafar la guitarra i se’n va anar a l’assut del Manyet a investigar-ne la història i compondre cançons, es va trobar que ja hi havia algú cantant a eixa primera hora del dia, tot i que no podia reconéixer en la llengua que ho feia. Segurament seria la pròpia dels indígenes, i li va demanar el seu consell i parer.

El nostre convidat li va explicar que ell no era un indígena de la Perenxisa, sinó que venia també d’enllà de la mar, com ell mateix. “Aleshores com refotudes hòsties no entenc una merda del que cantes, bro?”.

Amb paciència, doncs, aquell trobador va haver de començar pel principi: venia de Menorca, que parlaven la mateixa llengua que els indígenes d’allà, però que no els ho diguera molt alt, que s’enfaden si els dius que ratllen menorquí, com en el seu poble, i que tenia la idea de fer una obra conceptual de protesta contra la puta pedrera que s’estava carregant ja quasi tota la serra, que ja no en quedava quasi i que això no podia ser. A més, havia de ser en crits esgarrats i esquinçats, perquè tenia molt de cabreig i odi contra tota la destrucció de la natura.

Ryan Adams va tornar a la caseta amb sensacions contradictòries i va telefonar al seu manager per contar-li tota aquesta història, que havia tingut la mateixa idea per a un disc conceptual que un indígena menorquí o whatever de la Perenxisa. Aquell el va bonegar una bona estona des de l’altra banda del telèfon i el va tallar de manera contundent: ja fas prou que els encarregats de la botiga de discos no posen els teus al costat dels de Bryan Adams, així és que, deixa’t d’hòsties, i continua matxacant els mateixos temes per tallar-se les venes i que l’amor és un infern i tal, que només falta que continues embolicant més als teus fans.

Ryan Adams li va fer cas. No volia tornar amb les mans buides a Jacksonville i menys encara volia tornar al garatge de son pare, així és que havia d’apostar-hi fort, pel camí que havia encetat.

Tanmateix, ja de tornada a l’estudi, no va poder oblidar aquell moment de ràbia i fúria que va tindre a l’assut del Manyet i per això va voler homenatjar-lo. És per això que va conservar el nom de Demolition per al projecte i en la primera cançó, Nucler, podem escoltar com Ryan Adams crida a ple pulmó “sings in menorquí“, en referència a aquell trobador que prompte publicaria la seua història.

D’aquesta manera començava el seu roman à clef, tot i en el llibre del CD aquest vers es va canviar per un “sentimental geek” que no té massa sentit, per culpa de l’ultimàtum del mànager, que insistia i insistia que el que volia el seu públic era pornografia sentimental i no política de rojos de vés a saber on, que la multinacional cimentera de Portland hi havia sentit rumors i li havia explicat quatre cosetes.

Així i tot, aquesta censura empresarial no ha aconseguit res que no siga que la llegenda cresca i cresca, fins a fer que Ryan Adams siga una referència de culta en la conservació del paratge natural de la serra de la Perenxisa.