Conta la llegenda que el lingüista Wilhem Meyer-Lübcke es va establir a mitjan segle XIX a la #Perenxisa, ja que aquestes terres es tractaven d’un nou Far West en què la colonització torrentina havia arrabatat espais que eren de Xiva des de fa segles. L’imperialisme torrentí va sobreposar el valencià a la toponímia castellano-aragonesa tradicional d’aquests paratges de barreja.
Meyer-Lübcke, en un moment de passió arrabatadora que era pròpia del romanticisme del segle XIX, va tindre un fill amb una de les pobladores aborígens, torrentina colonitzadora, i li va dir El Geni de la Llengua.
Un bon dia, aquest fill, Geni de la Llengua, estava preparant una obra de teatre sobre son pare a #Calicanto, però no hi havia manera de condicionar correctament el paratge perquè el públic respectable estigués còmode als seients.
Ple de tributacions i pensarós, va eixir a fer voltes pels camins de la serra, quan va arribar un bon moment en què es va trobar una escena semblant a la que ens mostra aquesta instal·lació artística als peus del camí que puja al cim de la Perenxisa i que recorda i remmemora aquells fets.
Llavors va tornar i va explicar als seus companys que havia trobat un lloc on n’hi havia per llogar-hi cadires.
I així, ens explica la llegenda, és com El Geni de la Llengua va crear una expressió tan nostrada com la de “haver-hi per llogar-hi cadires”, que posteriorment va augmentar el seu camp semàntic.
Les llegendes de la Perenxisa 